El jaciment es va començar a excavar l’any 2006 en el marc d’un pla d’ocupació de la Generalitat de Catalunya, com la resta de campanyes que s’hi han realitzat –un total de cinc-, amb la direcció dels arqueòlegs Oscar Escala, Marta Mulet, Marta Aguilà, Judit Mellado i Jordi Mazuque, en les diferents campanyes. Les excavacions han sigut coordinades per Oscar Escala i Anna Colet, amb el suport del Museu Comarcal de l’Urgell, Tàrrega.
El Tossal del Moro s’ubica al terme municipal de Castellserà, a la vessant sud de la serra d’Almenara, en una de les seves últimes alçades dominant la plana. És un jaciment amb dos moments cronològics ben diferenciats, una fase ibèrica testimoniada pel material ceràmic, amb una cronologia aproximada entre els segles V i II a.C. (ceràmica àtica estampillada i campanianes) i una fase visigoda posterior, datada de manera aproximada pel seu moment final per una sivella, amb una cronologia de meitat de segle VII-inicis de segle VIII.
La fase visigoda, amb les seves subfases, aprofita part de les estructures de l’assentament ibèric anterior, mentre que d’altres són construïdes de nou, com és el cas de la muralla que tanca el jaciment per la seva part superior. Dins aquesta fase visigoda volem destacar el que fins al moment és “la gran casa”, una edificació de sis habitacions conectades per un passadís interior en la que es documenten una gran sala tripartita i tres magatzems o espais de producció. Deixant de banda la seva extensió cal posar esment també en la seva entrada, ja que es realitza en colze des del carrer, un mur amb orientació oest-est en condiciona l’accés.
El coneixement limitat que tenim avui del Tossal del Moro ens permet afirmar que és un tipus de poblat que no té paral·lels en terres lleidatanes ja que és un castrum sense vinculació directa amb una basílica com seria el cas del Bovalar. Els paral·lels per aquest jaciment els trobem al serrat dels Tres Hereus (Casserres, Barcelona), tot i només documentar-se les restes alt medievals en diferents cales.
Font: Tribuna d’Arqueologia.
Postexcavatòrix 