Postexcavatòrix

El racó de l'arqueologia catalana.

Història

Resum de l’evolució de la disciplina.

Antecedents.

Des de temps immemorials que l’home ha tingut curiositat pel passat i ha especulat sobre com devia haver sigut. Totes les cultures conegudes tenen mites i creences que expliquen com es va formar el món, el seu món, per comprendre i fonamentar la societat en la que vivien. Era una fase especulativa, sense base científica ni recolzada per evidències. Els grans personatges s’inventaven la seva ascendència lligant-la a la dels déus per tal de justificar el seu lloc, poder o legitimitat.

La majoria de les cultures han sentit fascinació pels seus avantpassats o pels pobles que els van precedir. A l’Europa del Renaixement la fascinació pel passat va portar a la gent rica i refinada a col·leccionar mostres antigues de tot tipus i a guardar-les en “museus” i col·leccions. L’antiguitat clàssica de Grècia i Roma era tema central, mentre que en terres que havien quedat menys a l’abast d’aquestes cultures també buscaven i s’interessaven pel seu propi passat llunyà. La manera d’actuar era apoderant-se dels objectes estèticament atractius, de l’or i la plata i de les representacions artístiques diverses.

Primeres excavacions científiques.

No fou fins al segle XVIII dC que no hi hagué les primeres excavacions que respectaven mínimament allò que descobrien. Pompeia -a Itàlia- fou de les primeres en ser estudiades, tot i que les excavacions no començaren fins al XIX.

Thomas Jefferson, abans d’esdevenir el tercer president dels Estats Units, excavà un túmul funerari que hi havia en una finca seva, a Virgínia. Fou l’any 1784, i el que va fer el que es considera la primera excavació científica: va excavar una rasa en el túmul i va contrastar les evidències materials que va trobar amb les idees sobre tals formacions que es tenien en aquell moment.

Richard Colt-Hoare (i William Cunnington) van dur a terme un gran nombre d’excavacions a túmuls funeraris al sud de la Gran Bretanya a la primera dècada del segle XIX. Però degut a que la seva interpretació encara estava cenyida a l’escassa antiguitat de l’espècie humana que -suposadament- marcava la Bíblia, cap de les seves intervencions va afavorir massa a la ciència.

L’arqueologia moderna: inicis.

Fou un inspector d’aduanes francès -Boucher de Perthes- qui, l’any 1841 va trobar proves irrefutables d’instruments de pedra fets per humans associats a ossos d’animals extingits. Això desmuntava completament la teoria del Diluvi, però només era el primer pas. El 1859 dos estudiosos britànics van visitar a Boucher de Pethres i es van convèncer que allò trobat era totalment vàlid.

Aquell mateix any es publicava a Londres “Sobre l’origen de les espècies a través de la selecció natural” més conegut com a L’origen de les espècies i escrit per Charles Darwin. Ell mateix publicà “L’origen de l’home” el 1871, afirmant que l’home havia evolucionat de la mateixa manera que la resta d’espècies vives del planeta.

Aquests fets introduïren el concepte d’evolució en l’espècie humana i va afavorir una cerca que encaa no ha acabat: buscar l’origen del l’home a través el registre material i mitjançant tècniques arqueològiques.

C. J. Thomsen, mitjançant la publicació -l’any 1836- d’una guia pel Museu Nacional de Copenhaguen, establia el sistema de classificació de les tres edats: Pedra, Bronze i Ferro. Estudiant i classificant els artefactes es podia establir un ordre cronològic i explicar quelcom dels períodes en qüestió: classificació tipològica.

Finalment, a les últimes dècades del segle XIX gent com Flinders Petrie o el general Pitt-Rivers desenvoluparen i establiren les tècniques modernes de l’arqueologia de camp. La precisió i afany de registre total de Pitt-Rivers són dignes de menció i provenen de la seva llarga experiència militar. Petrie va idear un mètode de seriació que li va permetre ordenar cronològicament 2.200 tombes de la necròpolis de la Nagada, a l’Alt Egipte. Un altre personatge important d’aquesta època és Mortimer Wheeler, militar britànic que va idear el mètode de la quadrícula.

La consolidació: arqueologia i ciències.

En la convulsa primera meitat del segle XX tenim importants millores que van ajudar a consolidar l’arqueologia com una ciència humana. Estudis sobre civilitzacions no europeees impulsaren l’aplicació i millora de tècniques i mètodes creats al segle anterior. Excavacions al jaciment peruà de Pachacamac; les d’Alfred Maudslay en jaciments maya, la descoberta de la tomba de Tutankhamon, Arthur Evans i la civilització minoica de Creta o la feina de Leonard Wooley situant els sumeris al mapa gracies al treball fet a Ur (Mesopotàmia) en son grans exemples. Però també figures com Gordon Childe -amb una visió influenciada pel socialisme soviètic- o l’antropòleg Franz Boas.

Childe, en la seva obra “magna”: Los orígenes de la civilización explica com l’evolució de la humanitat ha passat per tres revolucions: la neolítica, la urbana i la del coneixement. Una explicació planera i lògica sobre els grans canvis del final del paleolític.

Després de la segona Guerra Mundial l’arqueologia experimentà un augment important de les aportacions que altres ciencies podien fer en l’estudi de les restes del passat. Un dels aspectes més reconeguts i repetits es l’aportació de Willard Libby anb el descobriment de la datació radiocarbònica (C14), l’any 1949. Estudis faunísitcs, mètodes d’anàlisi de restes humanes o de components dels materials eren tècniques dels anys 30 que començaven a aplicar-se als 50.

Encara no existia l’ordinador personal, que apareixeria als anys 80, però la informàtica estava molt avançada i era també una eina que aniria calant i agafant importància tan pel seu potencial com per la seva velocitat de tractament de dades.

Tots aquests mètodes i tècniques aportaven dades i resultats impossibles de trobar d’altre manera i obrien la porta a noves preguntes al mateix temps que desmuntaven teories assentades però amb manca d’arguments convincents.

El canvi de pensament.

Aquest canvi fou producte de tots els factors mencionats abans. I d’una disconformitat amb el mètode interpretatiu establert. Però no fou sinó la llavor que afavorir el creixement de múltiples corrents de pensament i interpretació arqueològica i l’expansió d’altres que eren més minoritaris.

La Nova Arqueologia.

Originada als Estats Units com a resposta als problemes d’interpretació arqueològica existents, evolucionà de la mà de Lewis Binford, entre d’altres. Volien explicar enlloc de limitar-se a descriure. I al·legaven que les conclusions no només havien de basar-se en l’autoritat de l’especialista, sinó en un marc explícit d’argumentació lògica; i les conclusions havien de ser contrastables.

Volien que l’arqueologia expliqués enlloc de només descriure; que deduís formulant hipòtesis, elaborant models i traient-ne conseqüències; que tingués un projecte més enllà d’acumular dades. En resum, que fos més científica i menys només descriptiva.

La descripció en arqueologia és quelcom bàsic i indispensable, però no ens podem quedar només en això, hem de buscar respostes als perquè.

Arqueologia Mundial.

La nova perspectiva arqueològica creà un interès molt alt en elaborar projectes d’investigació de camp amb objectius ben definits; projectes que es proposaven resoldre qüestions concretes sobre el passat.

Va quedar clar que només amb un estudi complet de la zona s’obtindrien resposta a les qüestions importants. Era necessari introduir noves tècniques d’estudi de camp i d’excavació selectiva i associar-la a processos de mostreig basats en l’estadística. El perfeccionament dels mètodes de recuperació del material excavat també serien de gran ajuda.

Les teories, la generalització i el tractament estadístic de les dades van fer que l’arqueologia tingués abast mundial encara que s’estudiés un racó del planeta.

Els Leakey, Àfrica i la teoria evolutiva.

Louis i Mary Leakey van començar a excavar a la Gorja d’Olduvai el 1931, però no va ser fins al 1959 que no van trobar els primers fòssils d’homínids. Això va tornar a posar a Àfrica al centre del debat sobre els origens i l’evolució de l’espècie humana, amb encesos debats teòrics sobre els diferents aspectes que ens han fet humans: caça, carronyerisme, elaboració d’eines, etc.

Actualitat.

Actualment l’arqueologia es una ciència humana que es recolza en múltiples disciplines científiques per tal de poder precisar i analitzar les restes materials que es van trobant. La duen a terme llicenciats universitaris i gent adequadament preparada.

L’arqueologia no només resol els dubtes sobre l’evolució humana i les societats sense registres escrits -prehistòriques- sinó que també serveix per contrastar les fonts escrites, precisar-les i, a vegades, contradir-les. L’arqueologia -com demostra el Projecte Garbage- pot estudiar la societat actual. Pot estudiar qualsevol societat que deixi restes materials.

Referencies.

Renfrew, C. i Bahn, P. Arqueología: teorías, métodos y prácticas. Ed Akal. 1993

Arqueología. Article de la versió castellana de la Wikipedia.

Historia y teoría de la arqueología. Article de la versió castellana de la Wikipedia.

Arqueologia. Web de l’Enciclopèdia Catalana.

Personatges.

Per ordre d’aparició en l’article.

  • Thomas Jefferson (En anglès. No hi apareix la seva contribució a l’arqueologia.)
  • Richard Colt-Hoare
  • Boucher de Pethres
  • Charles Darwin
  • C.J Thomsen
  • Flinders Petrie
  • Augustus Lane-Fox Pitt-Rivers
  • Gordon Childe, V.
  • Franz Boas.
  • Lewis Binford
  • Louis Leakey
  • Mary Leakey

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s