Postexcavatòrix

El racó de l'arqueologia catalana.

L’arqueologia: situació general.

Redacció. Vilassar de Mar.

L’arqueologia és una disciplina que fascina a molta gent, ja sigui per que ens remet a aventurers, a grans descobriments, o a la possibilitat que un simple fragment d’objecte pugui canviar la nostra percepció del futur. Actualment, com tants altres sectors laborals, està passant per moments força crítics. Les xarxes socials van força plenes d’iniciatives i idees per a reconduir un sector que, durant el boom de la construcció, va créixer molt i que ara està patint la devallada a base de retallades i males pràctiques. Sempre hi ha hagut gent que ha lluitat per millorar les condicions, ja que, fins i tot en els bons moments hi ha coses millorables. Ara que tot pinta bastant cru, més gent s’ha afegit a la causa. Després d’uns dies de reflexionar-ho i analitzar-ho, em veig en cor de fer una petita anàlisi objectiva.

Catalunya. El conveni i les agrupacions de treballadors.

Pel que fa a Catalunya -que és l’àrea que ens ocupa- el 2007 es va arribar a un acord entre sindicat i patronal i es va firmar el primer conveni col·lectiu: el I Conveni Col·lectiu del sector de l’Arqueologia i la Paleontologia de Catalunya. Tenia una durada de dos anys, i el desembre de 2009 vencia. Com que no hi va haver acord per renovar-lo, ni cap de les dues parts es va bellugar per denunciar-lo i forçar una negociació, aquest conveni es va prorrogar. La situació es va repetir durant els anys següents i ara el conveni és paper mullat. Ha caducat i no tinc notícies que s’hagi denunciat ni s’hagi fet res de significatiu per renovar-lo .

He dit significatiu perquè fer-se si que s’han fet coses. Hi ha hagut varis intents de crear plataformes per a la unió dels treballadors del sector des del primer moment. Algunes a l’ampara dels sindicats (principalment CC.OO. i la CNT), altres fora d’ells. No em consta que cap hagi tingut massa ressò, tot i que la gent segueix bregant. Em consten tres intents presencials i tres de virtuals d’intentar canviar la situació, però les lluites intestines d’anys han dividit mortalment el sector i ara costa reunir-lo.

Com podreu comprovar per la informació que hi ha al bloc, existeixen associacions d’arqueòlegs. Hi ha la Associació d’Arqueòlegs de Catalunya (Ad’AC) i la Societat Catalana d’Arqueologia (SCA). Hi ha la secció sindical de la CNT, i hi ha arqueòlegs afins a CC.OO. que treballen per la defensa del treballador. El Col·legi de Doctors i Llicenciats també abarca als professionals de l’arqueologia. Apart de les associacions, hi ha trobades de caire informal entre arqueòlegs per mirar de trobar solucions. Falta consciència de grup i informació del que poden fer les associacions i els col·legis.

A nivell estatal també hi ha hagut movilitzacions. Algunes de força sonades, com la que fa uns mesos van fer des de l’AMTTA de Madrid contra el canvi de legislació sobre patrimoni que afavoria clarament els interesos d’Eurovegas i associats. Altres passen per la creació de grups de facebook, blocs i xarxes de debat. Alguna d’aquestes iniciatives -les que afecten, d’una manera o altra el territori català- les trobareu a les pàgines d’aquest bloc.

Pel que fa a convenis, tinc notícies que n’hi ha a vàries comunitats autònomes (Madrid i Galicia, per exemple), i en d’altres s’està negociant.

El problema, com he dit abans, és la falta d’unitat; però també la d’iniciativa i la de solidaritat. La desunió que deia, i que tot seguit resumeixo.

La desunió.

És el mal endèmic. L’arqueologia laboral es divideix, principalment, en dos sectors: la privada i la pública. La privada consisteix en empreses que realitzen tot tipus de treballs arqueològics a l’ampara de la legislació vigent (llei 9/1993, de 30 de setembre, del patrimoni cultural català o el decret 78/2002, de 5 de març, del Reglament de protecció del patrimoni arqueològic i paleontològic.) i que requereixen una capacitat d’actuació inmediata pel rescat i la preservació del patrimoni arqueològic en risc o afectat per obres, mentre que, tambe en el marc de la lesgislació esmentada, l’arqueologia pública es dedica més a l’estudi d’una determinada problemàtica, com es pot veure per la quantitat de grups d’estudi i de seminaris que hi ha. Pública i privada viuen bastant d’esquena l’una de l’altra.

La crisi.

Ara ambdues passen per greus problemes de caire econòmic. La pública viu una important falta de finançament que impedeix la realització de campanyes o la reducció d’efectius per a fer-les. La privada pateix una falta de promocions urbanístiques que els donin raons per excavar. Aquest patiment és degut a que, durant anys, l’arqueologia privada s’ha nodrit, bàsicament, d’aquests tipus d’intervencions i no ha buscat altres fonts de finançament. Ara, les que poden, es reinventen i diversifiquen. Algunes ja tenien diversificada l’activitat feia temps i no s’han enganxat els dits tan fortament.

Les queixes dels col·lectius d’arqueòlegs s’orienten, més que a la falta de feina -que també- a les males pràctiques i a la reducció dels costos -sobretot salarials- per sota d’uns mínims, el que es coneix popularment com reventar preus. La falta de feina, juntament amb obligacions familiars o econòmiques, està fent que molta gent accepti feina en condicions indignes perquè això els permet pagar les factures.

En el camp de l’arqueologia pública -o universitària- hi ha altres pràctiques que molts col·lectius consideren abusives, com haver de pagar per excavar, o treballar de forma gratuïta. En aquest aspecte hi ha un problema de nomenclatura en el que s’escuden. Cursos, formació complementària, voluntariat, etc. Tot sembla vàlid per tal de poder tirar endavant els projectes i les investigacions.

Conclusió.

Darrera de l’apariència de bonança que pot donar la quantitat d’informació aquí reunida, hi ha allò que falta, allò que no és notícia perquè no passa. I hi ha els intents de canvi i les iniciatives que no sempre surten a la llum.

Volia compartir amb vosaltres les tribulacions internes del sector. No com a queixa sinó com a informació.

Advertisements

One comment on “L’arqueologia: situació general.

  1. Retroenllaç: España: una arqueología herida de muerte. | Postexcavatòrix

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 11 Juliol 2013 by in intern.
%d bloggers like this: